L’exposició ‘1965 – 2011’ presenta 37 obres de la col•lecció de tendències i estils plurals
La Fundació Stämpfli presenta 37 obres del seu fons d’art contemporani, en una mostra de tendències, estils i temàtiques polièdriques, que es podrà veure fins l’abril del 2025. Sota el títol 1965 – 2011, l’exposició desplega en les sales 1, 2 i 3, treballs d’una trentena d’artistes d’orígens diversos, que tenen en comú haver desenvolupat la seva trajectòria a París a partir dels anys 60 del segle XX.
1965 – 2011 és el títol d’una proposta que emmarca la presentació entre dues dates. De l’any 1965 data de l’obra més antiga: Rue Lafayette (Ap19), un petit format de cartells esquinçats sobre tela de Jaques Villeglé, l’artista més representatiu de l’affichisme. De l’any 2011 és la més recent: Atmosphère chromoplastique N° 992, un relleu acrílic sobre fusta de Luis Tomasello, representatiu del cinetisme òptic llatino-americà i establert a París des dels anys 60.
Entre les dues dates dialoguen les més de trenta obres que configuren l’exposició i que apareixen presentades com un itinerari discontinu de les diferents tendències de les arts visuals del darrer terç del segle XX i començament del XXI. París, en tant que capital cultural i pol d’atracció d’artistes, actua com a nexe: la majoria d’artistes presents –francesos i d’altres catorze països– van desenvolupar la seva trajectòria en aquesta ciutat.
L’exposició és una proposta plural, que permet aproximar-se amb precisió a la completa col·lecció de la Fundació Stämpfli, creada a partir de les donacions que els seus autors o descendents han fet al matrimoni Pere i Anna Maria per a bastir l’actual fons. Amb aquesta presentació, les tres sales (dues de l’antic Mercat del Peix i una de Can Mec) adquireixen un aspecte totalment renovat, amb obres que en diversos casos mai havien compartit estança.
Les sales:
La Sala 1 presenta el que es pot considerar com “l’altra vida de les coses”, la radical proposta dels anys 60 del s. XX d’una generació d’artistes joves que van extreure del seu habitat natural objectes banals de la vida diària i els van pujar a l’escenari de les galeries d’art i els museus com a personatges carregats amb potencial suficient per a generar en l’espectador una reflexió estètica i social nova i diferent. Al costat seu, s’hi mostra la geometria, tan diversa entre elles, com la de les dues obres de Rocamora i Stämpfli, i les dues Mark Brusse, que hi posen un parèntesi.
En aquest espai, el primer que es visita segons s’entra a l’exposició, hi ha obres de Mark Brusse, Gérard Deschamps, Erró, Marc Grandeschamps, Piotr Kowalski, Jean-Luc Parant, Pavlos, Antonio Recalcati, Peter Stämpfli i Joan Rocamora.
La Sala 2 presenta una fotografia de la faceta més heterogènia de la col·lecció. Els títols orienten l’espectador a interrogar les imatges i descobrir què hi pot haver darrera de desconcertants al·lusions: a la impaciència d’una figura mitològica; a l’estranya reunió de Goya i el Nautilus de Juli Verne; a un pintor del s. XIX, Auguste Radier, o a la secreta aparició d’un altre del XX, Georges Mathieu; els paisatges i escenes creades pel sol al costat d’un parell de volcans en actiu; la poesia d’uns pensaments oblidats, el petó propi de l’escena final d’una pel·lícula policíaca o a una mare ensenyant a llegir al seu fill completen el recorregut.
En aquest espai hi ha obres de François Arnal, Mark Brusse, Pierre Buraglio, Daniel Dezeuze, Konrad Klapheck, Ladislas Kijno ,Jacques Monory, Antoni Taulé, Jacques Villeglé i A Sun Wu.
La Sala 3 presenta una altra forta personalitat de la col·lecció: l’abstracció geomètrica i cinètica. Les obres exposades parteixen del propòsit dels artistes en trobar una identitat entre les lleis artístiques i les de la naturalesa. L’abstracció té un objectiu: “l’expressió de la realitat pura”, entesa com la supressió de qualsevol de les formes visibles, ja siguin dels objectes o de qualsevol forma de la naturalesa.
El contrast absolut amb aquest objectiu ve donat per les tres fotografies en blanc i negre situades a l’esquerra de l’entrada a l’espai. A meitat del camí entre les dues posicions, es troba la composició abstracta feta amb material de construcció situada en mig de la sala.
En aquest espai hi ha obres de Rafael Canogar, Horacio García Rossi, Claire – Jeanne Jezequel, Peter Knapp, Daniel Pommereulle Sato Satoru, Luis Tomasello, Niele Toroni, Michael Warren i Joel-Peter Witkin.